MOTIUS DEL DIRECTOR
“La infantesa és la via real per la qual coneixem millor un país. En el fons no hi ha altre país que el de la infantesa”
(Roland Barthes)
Memòria de Direcció
La visió que tinc de la Mediterrània parteix des de la comarca de la Marina Alta, ja que durant la infantesa vaig estiuar en una caseta ubicada a la costa de Benissa. Des de ben petit vaig quedar fascinat pel Penyal d’Ifac, una imponent i gegantina roca que emergeix de la mar per fusionar-se amb la terra. Un bon dia em vaig enamorar d’Altea i casualment vaig observar entre la gent d’aquest poble una significativa unió entre la mar i la terra, ja que tradicionalment gran part dels seus habitants havien estat llauradors o mariners. Aquesta fusió entre el mar i la terra representada a través del paisatge, la relació entre les persones i fins i tot en la gastronomia local, és la idea conceptual de la pel•lícula.
Durant la dècada dels anys seixanta els meus avis estiuejaven a Altea i van ser testimonis de com era la vida i la societat alteana d’aquella època. Ells em van transmetre l’estima per les coses de la nostra terra i aviat vaig començar a investigar sobre com havia evolucionat aquest poble.
Del món que van viure els meus avis fins a la realitat que he viscut jo, només han passat seixanta anys, però pràcticament tot és diferent. En aquella època Altea era un poble essencialment agrícola i mariner que es va convertir en refugi d’artistes i intel•lectuals. En l’any 1963, l’alcalde d’Altea, Jose Maria Planelles, va dictaminar unes normatives urbanístiques per protegir el nucli antic d’Altea. A partir dels anys setanta els pobles costaners van començar un gran desenvolupament urbanístic que ha arribat fins als nostres dies. Aquesta expansió urbanística desmesurada ha canviat el paisatge i la nostra forma de viure i entendre el món.
“Altea mar i cel” és una pel•lícula documental multimèdia que tracta sobre com la globalització, el turisme i un determinat progrés han fet gairebé desaparèixer la forma de vida tradicional del poble d’Altea. Amb aquest objectiu, s’inicia un recorregut històric on donem veu i recuperem de l’oblit el testimoni d’una generació de persones que són la memòria viva d’aquella època.
L’any 1975 es va publicar Matèria de Bretanya, una magnífica obra de l’escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas.
A través dels ulls d’una xiqueta, l’autora relata els seus propis records sobre els costums i els conflictes en el poble d’Altea durant els anys trenta, abans d’esclatar la Guerra Civil. Després de llegir aquesta joia literària em vaig adonar del paral•lelisme entre l’obra de Carmelina i el meu projecte documental, ja que – malgrat tractar-se d’èpoques diferents-, l’essència del missatge és compartida. Descobrir aquest llibre va suposar un gran impuls per emprendre el present treball, i vull fer meues les seues paraules:
“Un solc de dies cendrosos marca el camí que em separa d’allò que més m’estime, però arrape els records com qui arrapa la terra dels avis, fins que arribe a les portes del regne agredolç de la infantesa”.
En aquest sentit, el present treball és un homenatge a Carmelina, qui va saber transmetre en Matèria de Bretanya l’essència d’una mediterraneïtat pura i genuïna representada per la casa de la mar, que és com l’autora descriu la badia d’Altea.
Durant els anysa 2020 i 2021, l’acadèmia Valenciana de la llengua ha nomenat escriptora de l’any de les lletres Valencianes a Carmelina Sánchez-Cutillas, la gran escriptora Valenciana del segle XX. Una societat que honora la memòria dels seus creadors més destacats, no solament dignifica els seus referents: es dignifica, sobretot, a si mateixa.
